AVÍS: 'Quet escrit è' 'l tros que vé després d'uns atres escrits. Si ho voleu entenre tot mé' bé podeu lligir els atres capítols d'aquet trebai:
1. Nem a fer un volt a la vall de Campmajor per veure cum parla cadascú (primer tros)
2. El grups que som trobat a la vall (segon tros)
3. La colla de caçadors (tercer tros)
Ès una coral que canta les cançons tradicionals catalanes que ne diuen caramelles, pró tabé canta a la missa a vegades, sobretot si ès festa grossa, cum ès el cas d’aplecs i festa major. Actualment hi canten catorze persones, tot i que aquest nombre va variant. En algunes ocasions s’hi afegeixen tabé el nens. Llavors poden arribar a ser més de vint persones. El nucli del grup, pró, són els catorze adults, que ensegen un cop cada setmana. Els nens només ensegen en ocasions especials. Que hi siguin de quan es va fer el grup l’any 1996, hi ha tres persones: el director i dos homes de mitjana edat.
El cas del director del grup ès peculiar. Va començar a dirigir-lo quan tenia quinze anys, perquè li ho varen demanar, ja que era la persona que sabia més música de tota la vall. Actualment ja ha acabat els estudis de magisteri musical. Són membres del grup tabé, a més del director, el seu pare i la seu mare, un matrimoni (65 anys) d’una casa important del poble —ell va ser alcalde—, un altre matrimoni (65 anys), un regidor de l’ajuntament (60 anys), l’ alcalde actual —propietari de moltes terres—, dues dones, un pare (76 anys) i la seua filla, i els nostre informador, en J.E., d’uns quaranta anys. Ès especialment remarcable que les persones que viuen al poble pró no són catalanoparlants de la comarca no són en aquest grup.
Són vuit homes i sis dones, cosa curiosa, ja que a les corals, en general, sempre ès més difícil trobar dones que vulguin cantar, que no pas homes. L’explicació en aquest cas podria ser simplement la casualitat, o el fet que qosibé no hi hagi dones solteres i que el paper tradicional de la dona la faci estar massa lligada a la casa i ser més dependent. Recordem que es tracta d’un poble de cases disseminades.
Una diferència important respecte a la colla de caçadors és que a la coral hi participen tant homes com dones, cosa que introdueix noves variables sociolingüístiques. Segons Labov, el lideratge del canvi lingüístic, almenys en zones urbanes, és femení. Aquí, aquestes conclusions que ell recolza amb dades molt concretes, no les podem adoptar, per falta de proves. Sí que observem que, un canvi lingüístic liderat per dones s’estén ràpidament i amb èxit, ja que elles són les mares de la següent generació.
En les dones grans podem afirmar que hi ha una certa tendéncia a l’aproximació a formes prestigioses del llenguatge (l’estàndard, en certa manera). Aixó s’esdevé a causa de diversos factors socials. Principalment hi actua el fet que a les dones se’ls demanava un paper de submissió, aproximació i servei dels altres que les fa embellir-se tant en la presència com en les accions i les paraules. Aixó les fa adaptar-se a les maneres de fer de les persones que són prestigioses, o de les classes altes. No totes les dones tenien la mateixa capacitat, mitjans o interés de fer-ho, per la qual cosa es podien trobar, en un mateix poble, dones que actuessen de maneres diferents. Aixó encara ès cert per a totes les edats, tot i que hi ha una davallada grossa d’aquestes tendéncies en les generacions més joves, especialment en l’adolescéncia. L’evolució que facin aquestes joves serà molt important per al canvi lingüístic futur.
Era molt freqüent, segons ens explica C.M., que les noies pobres anessen a servir a altres cases, sovint de pobles més grans o ciutats, a canvi de manutenció i potser algun diner. En el seu temps, als anys quaranta, anaven a Olot, Banyoles i Girona. Allà hi podien aprendre les formes i paraules de la gent prestigiosa de la ciutat i imitar-les. J.P. i C.M. són marit i muller i presenten diferències en la manera de parlar. A més, ella mostra una manera de parlar diferent qont li parla a ell, que qon ho fa amb nosaltres. Podríem dir, potser, que l’home tendeix a adoptar només les paraules que li agraden i li manquen, mentre que la dona, ràpidament rebutja una paraula seua, si l’altra que no ho ès li sona més bé.
Tabé vàrem observar que D. Q., esposa de J.C., també de Sant Miquel, ha perdut qosibé tot l’accent del català septentrional, mentre que el seu marit el conserva. N’hem observat algun petit tret fonètic, solament. Fins i tot li hem sentit utilitzar la paraula «menys» en lloc de menos [mɛnus], cosa insòlita en la immensa majoria de dones de la seua edat a la ciutat de Banyoles. Després ens va explicar que era d’una de les cases més riques de Sant Miquel i que havia estat enviada, de petita, a estudiar en un internat de monges de Calella, on no es parla el català septentrional. Aixó explica moltes coses. Després va viure amb el seu marit a Banyoles, on ja fa molts anys que viuen.
Així doncs, al grup de caramelles hi veiem una societat més propera a la normal: amb homes, dones i nens. Tot i aixó, el grup de caramelles no ès un reflex exacte de la societat en general, esclar, sinó que s’hi crea una societat especial, altament familiar, pró amb elements de jerarquia social local. La relació familiar, juntament amb el fet de parlar, tots els integrants del grup, el català septentrional, aporta una manera de parlar amb més preséncia de la varietat local. De totes maneres, per a fer bromes, cadascú aportarà les seues innovacions, sentides aquí i allà. Les dones parlaran diferent si parlen al marit, que si parlen a algú altre. Els més joves parlaran diferentment entre ells que amb els més grans. Això passa tabé en la vida pública quotidiana: hi ha una distribució personal, podríem dir; la qol cosa significa que segons la persona a qui es parla, s’usa una o altra manera de parlar, inconscientment, esclar.
A dins del grup de caramelles hi ha, ocasionalment, nens. Parlem, doncs, una mica del lleu contacte que hem pogut tenir amb els nens a través dels informadors A.I. i N.I., que són dues nenes d’uns set anys. N.I. té més trets septentrionals que A.I., pró a totes dues se’ls veu, enmig d’un bon nombre de formes septentrionals, una preséncia de l’estàndard manifestada en detalls, que no trobaríem mai en un adult de la zona, i que són propis del registre més estàndard escrit, tals com «caramel», enlloc de [kər’mɛl], o «així» enlloc de [ə’ʃis]. Les causes d’aquesta presència de l’estàndard són difícils d’explicar en els nens, més enllà de la llarga exposició a l’estàndard a l’escola o davant del televisor.
A dins de cada nucli familiar hi ha tabé canvi lingüístic: els fills influeixen els pares i tots són influïts per l’entorn. El grup de caramelles només ès un element més, potser més actiu, per definir una manera de parlar al poble, que no ès exactament la mateixa a fora, en què alguns trets dialectals són mantinguts i els altres són canviats a poc a poc.
Si a la colla de caçadors parlàvem de bilingüització, al grup de caramelles hi ha més pluralitat i una manera de parlar diferent per a cada tipus de persona. Al grup de caramelles la diferència entre estàndard i septentrional no és tant taxativa, sinó que hi ha molts graus lingüístics entremig i, segons cada interlocutor, pertoca de situar-se en un grau o un altre. La colla de caçadors podria significar l’acolliment de l’altre i l’intercanvi amb ell; el grup de caramelles, podria significar la definició dinàmica del nosaltres.