6 de febr. 2008

Nem a fer un volt a la vall de Campmajor per veure cum parla cadascú (primer tros)


El Pla d'en Pujol am' vaques i un fil de la tracitat

A'b aquet escrit obrirem un claix nou, que li'n direm de sociolingüística. È' un trebai que som fet fa pa' gaire. Vaig 'nar a Falgons i a Sant Miquel i vaig parlar am' la gent; els hi vaig fer preguntes. Després vaig pensar i ne vaig treure conclusions. Ho vaig escriure tot am' català 'stàndard i ho vaig donar a l'Universitat per servir de trebai de l'assignatura de sociolingüística. A vosatres a-us-a servirà cum una 'ntrada a la vall de Campmajor, unt-a hi ha Falgons, perqu' ès escrit cum si 'l que lligeix no hi hgués estat mai.


Les penyes de Golany a la tardor
a'b un primer pla d'abres de tots colors
entre el castell i Cal Sabater

Cum qu' è' un trebai un xic científic, l'ortografia que faré servir serà difrent. Començaré un' atra investigació d'ortografia. No patiu: serà mé' fàcil que 'questa am que 'scric ara mateix. Serà un pas més cap un objectiu que mentres som nat escrivint aquet blog som vist que 's hvia de 'conseguir: que 'l català 'stàndard de l'Institut d'Estudis Catalans tingui una versió que reculli la saviesa qu' ha 'conseguit el català septentrional de transició (falgoní), cum la tenen el català nord-occidental o 'l valencià. Primer hviem de fer una 'sprimentació, qu' è' lo que fem aquí 'quet blog, i després mirar d'acostar-la l'estàndard.

Aquest' è' una manera de fer que 'l catalans de les comarques settentrionals no se'n descuidin del seu català ancestral i 'l canviïn per un estàndard i encara menos per un mal estàndard. Ara de moment tot va malament: se'n descuiden de la llenga dels avis. Aquesta versió del català estàndard am' tinys de settentrional podé no 'gradarà ningú pró ès igual: farà pensar n algú, cosa que sí qu' ès important.

Aixís è' que parlarem de cum se troben sociolingüísticament per 'llà dalt a la vegada que comencem a 'sprimentar l'estàndard settentrional. L'ortografia d'aquet escrit no us-a la prengueu pas cum a definitiva, només è' pr' acostâ-s' un xic a l'estàndard, pró 'ncara ben ficats en l'escriptura dilectal, aixó vol dir que 'ncar' è' pa' la meua proposta d'estàndard settentrional.


La recta del Pla d'en Pujol pujant a Falgons
am' les penyes de Golany i les de Muntné

Introducció

P'r orientar aquest trebai, hvíem escrit un primer projecte esquemàtic d’una investigació que volríem que fos acomplerta en el futur. Al projecte que hvíem fet, planejàvem d’estudiar-hi la societat de la vall de Campmajor i la de Mieres; tant l’actual cum la dels anys qoranta. Volíem localitzar i descriure les xarxes de relacions personals que constitueixen aquestes societats, amb la inspiració presa dels trebais de Labov. L’objectiu final de tota la feina era compenre mellor el canvi lingüístic que es produeix i s’ha produït a la vall de Campmajor. L’estudi de la societat dels anys qoranta ens huria ajudat a entenre l’actual, i la comparació de la vall de Campmajor amb Mieres ens hgués sigut útil per descriure més bé totes dugues societats.

En aquesta primera collita de dades que hem fet, hem pogut dedicar'ns-a només a la vall de Campmajor i al moment actual, tot i que els informants ens han donat algunes dades sobre Mieres i sobre el passat. Les conclusions que presentem en aquest informe, ja poran donar algunes orientacions vàlides per poder fer estudis posteriors.

La variant lingüística que volem estudiar ès l’anomenada català septentrional de transició, una variant pròpia de les comarques gironines i dels Pirineus, que abasta i inclou la Cerdanya. Aquesta variant se trob en recessió des de començaments del segle xx, però especialment des del retorn de la democràcia, a finals dels anys setanta.



El Pla d'en Pujol amb les penyes de Golany al fons


Presentació del territori d’estudi: la vall de Campmajor

Mapa tret de municat.net

Aquest del cim ès el mapa de municipis de la comarca del Pla de l’Estany. El nom de la comarca ja diu que es tracta d’una plana, però hi ha una única excepció: la vall de Campmajor, situada a l’occident de la comarca, que constitueix el primer contrafort de la Garrotxa.

La vall de Campmajor coincideix amb el municipi de Sant Miquel de Campmajor, que està format de diverses poblacions la més grossa de les quals ès Sant Miquel de Campmajor. Les altres són Briolf, Falgons, Sant Martí de Campmajor i Ventajol. L’estructura urbanística ès sempre la de cases disseminades. La vall tenia, l’any 2006, una població de 218 habitants, una superfície de 33’2 Km2, i una densitat de població de 6’6 hab./Km2; una densitat realment baixa, situada entre les d’Islàndia i Noruega, les més baixes d’Europa, o comparable a la de la comarca del Pallars Sobirà, la més baixa de Catalunya. Si la comparem amb la d’altres municipis de Catalunya, en trobaríem unes qontes de més baixes. Si considerem, en canvi, els municipis que l’envolten, sí que la trobem entre les més baixes, ara bé, aquests municipis veïns de baixa densitat no són valls conreubles i àmplies cum la de Campmajor, sinó municipis formats per muntanya, cum Sant Ferriol. Així doncs, la vall de Campmajor ès un cas peculiar d’èxode rural en una vall ben comunicada, de baixa altitud i altament conreuable.



Cal Sabater, masia pitita de 1740, tal cum ès ara

Paraules clau, palabras clave, keywords, Stichwörter: Sociolingüística, sociolinguistics, normativització, estandarització, estàndard polimòrfic, normativización, estandarización, estándar polimórfico, polymorphic standard, William Labov, micro sociolingüística, ortografia, ortography, ortografía, societat rural, sociedad rural, rural society, relacions personals, relaciones personales, personal relationships, activitat social, actividad social, social activity

5 comentaris:

Joan deu Peiroton ha dit...

Interessant! Em sembla que els dialectes han d'ésser respectats, protegits i ...emplegats. Que el primer bilinguïsme que cal defendre és el de la llengua normativitzada i de la varietat pròpia de la comunitat. Posem per cas la frase: ets vist un ocell. Aquesta frase és totalment incorrecte en català normatiu, però és la única forma correcta en català rossellonés. Prohibir a un alumne que escrigui el dialecte dels avis no me sembla pas gens millor que prohibir l'us del català a l'escola. No vull dir que cal acceptar els dialectismes a tot preu en la llengua normativitzada, però que caldria també ensenyar el dialecte de manera que l'alumne sigui capable d'expressar-se en les dues modalitats de la llengua: la normativitzada i el "dialecte".

llenguaddicta ha dit...

Completament d'acord amb el Joan. Tot i que crec que en qüestió d'ortografia hi ha certs criteris que cal mantenir, com per exemple, una certa conservació. M'explico: quan ets lingüista (i ho dius) una de les coses que et pregunten (després de les dues preguntes de rigor quan dius el que estudies, a saber: "¿Però lingüística de quina llengua?" i "¿I quantes llengües parles?") és per què cal mantenir lletres com la h, que "no sona", o la distinció g/j, c/s/ç/ss. Jo sempre acabo defensant aquestes normes ortogràfiques (se m'escapa aquí irremeiablement el meu currículum com a correctora) al·legant la necessarietat de conservar-les per tal de no allunyar-nos a passes de gegant dels textos antics, i com a antics considero ja fins i tot textos del darrer quart del segle xx. És a dir, està clar que l'escriptura avança molt més lentament que la llengua (i quan dic llengua dic "oral", és clar), perquè aquesta darrera és un ésser viu i dinàmic, en contínua evolució, mentre que la primera és una pura convenció. Si pretenguéssim que l'escriptura seguís les passes de la llengua ens trobaríem sens dubte que en qüestió d'un parell de generacions no seríem capaços de llegir els textos anteriors, ja que l'ortografia seria quelcom d'arbitrari en no tenir unes regles (més o menys) fixes (ja em direu com ensenyaríem a llegir a la canalla -s'escapa aquí la mestra que sóc 26 hores a la setmana- si haguéssim de tenir en compte cadascun dels canvis ortogràfics que s'adaptarien als canvis de la llengua).

Lligant amb l'afany de trobar un bon sistema de regles ortogràfiques per a la varietat del català septentrional de transició, i defensant la tasca de Fabra, diré que qualsevol forma escrita hauria de ser accessible a tothom que parli la llengua, sigui quina sigui la varietat que parli. Tenim la sort que l'estàndar ens és comú en l'escrit, i la sort també de poder-nos entendre quan parlem cadascú la seva varietat. Defenso la incorporació de lèxic propi de cada varietat a l'hora d'escriure (no m'imagino en Ferran Torrent escrivint "mirall" o "noi"), però potser on caldria mantenir una mica l'estandardització a l'hora d'escriure és en la fonètica (amb moltes cometes). Si Fabra va dir que "mare" calia escriure-ho amb e final era perquè bona part dels territoris de parla catalana feien aquesta e, mentre que una altra part la neutralitzaven. I així amb la resta. Potser cal intentar acostar-se a l'estàndar, com mira de fer ara l'Eduard, mantenint l'essència de cadascuna de les varietats. ¿Com? Això ho deixo en mans dels que en sabeu més que jo.

PD: Ens has posat la mel als llavis amb aquest article. ¿Què esperes per continuar?

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Mercès del vostres comentaris tan generosos. Em 'gradaria que molta gent pogués entenre 'quet bilingüisme de que parla en Joan; iriem molt mé' bé. Comparteixoc les seues opinions d'aquet comentari.

Gràcies a la llenguaddicta pel sutgeriments. Jo pensoc a'b un estàndard basat en l'etimologia i en les recles de Fabra, pró que tceptés el lèxic i algunes qüestions de morfologia. Cal pró, ensenyar a la gent que qon se lligeix se pot lligir un text estàndard però pronunciâ'l a la manera del dilecte de cadascú. 'Xó vol dir que calria qu' hi hgués un discurs diletal al costat de l'estàndard que 'stablís les relacions entre tots dos. Si no, passa cum en català septentrional, que no rep un discurs de dilecte, sinó de manera de parlar poc important. Per 'xó tothom se passa a l'estàndard, perquè no hi ha un discurs dilectal conegut. Aquí jo inentoc fê'l neixre.

Lucila ha dit...

La Vall de Campmajor és un cas peculiar d'èxode rural en un lloc amb bones condicions, però també d'arribada de gent ben "peculiar" (ex-monjos, holandesos submarinistes, hippies...), no? Creus que també ha arribat ja massivament el turisme rural, o de moment se'n salva?

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Massivament poc ha 'ribat el turisme rural, pró si que n'ha 'ribat un xic: l'arcalde mateix té una casa rural. Podé n'hi ha un prei ara. Tabé hi ha un càmping... i esports d'aventura. Si lligeixes la sèrie d'articles de sociolingüística qu' iré penjant hi vuràs esplicacions de tot aixó.