En Serra de Banyoles

I començarems l'any dos mil nou am' mé' películes: una cosa que no passa gaire al blogs cum aquet, perquè de películes dilectals n'hi ha pa' gaires. Us a presentoc el director de cine mé' dilectal del bisbat de Girona. Parlems de l'Albert Serra, que a Xisca de Gardi el coneixen com el director mé' comercial de Banyoles.

L'Albert Serra fa unes d'aquelles películes que no s'acaben mai. Ja ho diu qon ensenya les seues películes a la gent: només us-a demanaria un xic de paciéncia. No è' que les películes durin molt, è' que hi passen poques coses en vist les atres. Pró què vol dir qu' hi passin poques coses? Qui diu lo qu' è' poc i lo qu' è molt?

Estem massa 'vesats al cine normal de sempre. Pró qon sembla que no passi rè, a les películes de l'Albert Serra lo que es mou è' 'l cel, són les herbes: a-hi ha una 'scena que dura tant que la lluna es mou. I no è' molt lo que diu la lluna qon se mou? Bé que si hi fossems de vritat a mirar la lluna ems-a 'gradaria i ems-a faria venir molt de pensaments.

(El Cant dels Ocells )

Pró tabé hi ha gent a les películes de l'Albert Serra. Són gent de Banyoles, que no hvien fet cap película 'bantes. Són gent que parlen cum nosatros. Són allò que 'n diuen actors no-professionals o amateurs, que 's veu que ja sortien a les películes de directors dels que diuen qu'ho fan bé, cum aquell en Passolini. I el directors de fotografia tapoc hvien tocat cap càmera abantes. I l'Albert va estudiar filologia hispànica a Barcelona, aixís que tot lo que saben ho han après ells tot sols a Banyoles.

Els actors xerren cum ho fan sempre i parlen amb una llenga vritable i no s'han après re' i no lligeixen re'. L'Albert els hi diu parleu d'aixó: i ells ne parlen. Els actors han de creure molt am' tres coses: no poden parar d'actuar, no poden mirar el director i no li poden contestar. Pró mentrestant l'Albert els hi va diguent coses i no totes les entenen i ell ja 'ls-a diu perquè no les entenguin. Les coses que 'ls hi ha dit ell els hi fa fer coses i dir coses i aixís surt la película. De guió n'hi ha pa' cap: no cal, perquè ells poc-a fan teatre filmat, qu' è' lo que estems avesats a veure.

Ha fet tres películes ell: Crespià, the film not the village (2003), Honor de Cavalleria (2006) i El Cant dels Ocells (2008). La primera película no la som vist. La segona sí, è' la del Quijote i en Sancho que van pel camps de l'empordà. L'última è' la del tre reis que van a veure el nen Jesús: hi surten el reis, el nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep i un àngel. El tre reis els-a fan en Lluís Carbó, (que tabé feia de Quixot i è' conegut de Xisca de Gardi), en Lluís Serrat Masanelles (el pare) i en Lluís Serrat Batlle (el fill, el que feia de Sancho). La Mare de Déu è' la Montse Triola, que tabé è' productora i Sant Josep el fa 'n Mark Peranson, que parla amb Hebreu i fa conversa bilingüe amb la Mare de Déu. L'Àngel è' la Victòria Aragonès.

Les dugues últimes películes de l'Albert Serra parlen de llibres i históries molt coneguts, pró 'l tros que surt a la película è' 'l que no diuen el llibres, són el camin llars del Quixot, d'en Sancho i del tre reis i tot lo que van xerrant mentres no 'riben allà unt han de 'ribar.

I per què té tanta 'nomenada en Serra de Banyoles? Perquè es veu que l'han anomenat amb una revista francesa de cine que se'n diu Cahiers du Cinéma i es veu qu' han dit que les seues películes són de lo mellor que hi ha. I d'ençà d'aixó que té tanta 'nomenada i li donen premits i surt al festival de Cannes i no sé pas a-u-on.

A-hi ha gent que li sembla que en Serra è' un capdetrons i que estan ofesos per la manera cum ell parla perquè diu les coses sense pensar gaire si 'gradarà 'ls atres. Pró ja podem dir i n'estem certs que 'questa gent no hi entenen pa' ben re'. Poc-a diguem que no sigui vritat lo que diuen, pró si ho diuen è' perquè no ho entenen. El que ho enten calla i escolta i encabat ne parla i esplica pensaments un xic ben fets, pa' una colla de renecs.

(Honor de Cavalleria)

Hem de parlar un xic del dilecte, que 'xó 'ms intressa. Els actors que són ben banyolins són el tre reis, els atres no us els escolteu pa' gaire. Pró hem de dir que no tot lo que diuen è' banyolí, perquè hi deixen colar molt de castellanismes que no 's hvien dit fins fa poc i tabé cultismes que la gent de falgons no entenen.

Pró tenen un merit molt gros, fan una cosa que costa molt i que si no s'è' nascut allà mateix no 's pot pa' fer; aquí jo mateix no me'n surto prou i ells ho fan cum qui 'ngruna blatdemoros: ells parlen de vritat encara que no totes les paraules siguin de les de 'bantes, les seues converses porten pensaments banyolins de vritat i porten sentiments banyolins tabé, se fan de la mateixa manera que les fan de fa segles a tota la comarca, tan a casa cum a la cort cum al camps, se tracten entr' ells cum s'ha fet sempre; encara que no tots el trossos de la llengua siguin de vritat, la manera de fê-la servir no pot pas a-ser mé' vritable.

Al Youtube nomé' hi hem trobat aquet trossos, pró no són pa' 'l mellors. Al Cant dels Ocells a-hi ha converses que no tenen preu. Encara la fan a molt de cinemes: neu-la veure!

Paraules clau, palabras clave, keywords, stichwörter, avainsana, avainsanat: cinema, Kino, cinéma, film, pel·lícula, parla espontània, habla espontánea, sociolingüística, pragmàtica, pragmatik, pragmatics,

Ninou

Ja soms al 2009. Diuen que hi ha poc blogs catlans que durin mé' d'un any. Lo que podems dir des d'aquet blog è' que al cap d'un any ems-a costa molt més escriure. Pró 'xó depèn força de la vida de cadascú, è que sí?

Pró 'l començament d'aquet any volíems deixar una cosa clara: 'quet bloc no desapareixerà, volem fê'l durar perquè tota la vida necessitarems un puesto pr'ensenyar lo que descobrims de les llengues i dilectes i sobretot de la nostra estimada vall. 'Quet puesto, i que sigui per molts anys, ha de ser 'quet blog.

Volíems felicitar 'l Ninou a tothom i sobretot al blogaires, que 'ls hi desitgems que la seua feina d'escriure 'ls hi surti molt bé i que sigui per molts anys. Bon any nou, doncs!

Tabé películes

'Qui quet escrit obrims un claix nou, un de cine. Èh, que no us ho hguessu pensat mai que 'qui hi huria un claix de cine? No, èh que no? Jo tapoc. No m'ho 'sperava pas pró vaig trobar un prei o tres de coses p'r esplicar. Els de Xisca de Gardi ne saben mé' que pa' nosatros de cine. Començ'rems pe' la mé' veia de les películes que som trobat: Pandora and the Flying dutchman.

'Questa película a 'Spanya, am' castellà ne diuen Pandora y el holandés errante. A'b el català nostre 'xó es diria: Pandora i l'holandès que va perdut per 'quí 'n ell·llà. La varen fer l'any 1950 'questa película, i la persona mé' famosa qu'hi sortia era l'Ava Gardner, 'quella que tenia tanta 'nomenada. Pró per què ne parlems aquí d'aquesta película? Doncs perquè la varen fer a Tossa de Mar i perquè les primeres paraules que se senten a la versió original són am' català.

Tossa de Mar ès a dintre 'l bisbat de Girona i 'xó vol dir que 'llà hi parlen una mena de català septentrional de transisió. 'Ls actors de la primera 'cena de Pandora and the Flying dutchman són pescadors de Tossa de Mar de l'any 1950. Per què varen decidir de posar aquesta 'cena a la película? Devia ser un toc etzòtic, colorista. Si hguéssen sigut indígenes de l'Amazones que parlessen una llenga inventada comptes d'indígenes catalans els hi hgués servit igol.

Cum parlaven la gent de mar d'aquell temps? Aquí hi poreu veure un etzemple. Ara, no 'n feu pa' gaire cas: heu de pensar que 'ls pobres homes devien hver gravat la 'cena molt de cops i que 'staven cansats i se'ls hi 'ntrebancava la llenga. È' una situació molt artificial i no serveix d'etzemple de llenga real. A més a més, a-hi devia hver 'lgú que va fer el guió, i 'xó vol dir que la llenga hvia de ser menos espontània. Ara vurem el vídio i transcriurem el diàleg am' la nostr' ortografia. La nostra 'cena la tenims entre el minut 2 i el 2:25. Cap al final del vídio vurem cum a-hi ha balls i cançons de flamenco: Mar' de Déu cum ho barregen tot aquets americans! Sort que 'l doblatxe castellà d'aquell temps d'en Franco varen deixar 'quet tros am català, ben bé cum a l'original. Costa de creur'-ho i encar' podé è' l'edició d'ara 'm' dvd que ho han arreclat.



Pescador 1: Que creus que hi tenim a-n aquí, una ballena?

Pescador 2: Una manada de ballenes! Pere, vine 'judâ'ns-a qu'hem pescat una ballena.

Pere: Ah, jovent, si jo tinguera la vostra 'dat.

Pescador 2: Ja ho sabem ja que vares pescar una bota de vi i no pas peix!

Pere: Ahir vaig veure tant que vaig tancar la dona a l'eixida i me'n vaig emportar la truja.

A-hi ha coses estranyes a 'qui 'quet diàleg: el primer que è' neutre. Per què? L'espedient x, ampró, ès: per què en Pere fa sonar la r d'ahir i d'emportar cum si fos valencià i no fa sonar la de tancar? Ara traduirems el diàleg al falgoní i marcarems les difréncies amb lletres mé' negres.

Pescador 1: Què 't penses qu'hi tenims aquí, una ballena?

Pescador 2: Un ramat de ballenes! Pere, vine 'judâ'ms-a qu'hem pescat una ballena.

Pere: Ai, jovent, si jo tinguera la vostra 'dat.

Pescador 2: Ja ho sabems ja que vares pescar una bota de vi, pas un peix!

Pere: Ahir vaig veure tant que vaig tancar la dona a l'eixida i me vaig emportar la truja.

Paraules clau, palabras clave, keywords, stichwörter, avainsana, avainsanat: cinema, Kino, cinéma, pel·lícula, entrevista, treball de camp, parla espontània, habla espontánea, trabajo de campo, enquesta, encuesta, sociolingüística, costa brava

Litertura dilectal a Finlàndia

Qui sabaria dir qontes llengues se parlen a finlàndia? El finès, esclar; el suec, tabé; i algú podé dirà el lapó: allà ne diuen sámi, del lapó. El lapons són aquella gent que viuen allà dalt de tot de la península d'Escandinàvia, tan a Noruega, cum a Suècia, cum a Finlàndia. A hi ha moltes menes de sámi molt difrentes una de l'atra. El sámi el parlen 2.500 persones a finlàndia, pró 25.ooo a tot Escandinàvia. Són pa' gaires.

Pró hi ha pa' nomé' 'questes, de llengues: a-hi ha la llenga del gitanos, el romaní, que ja se parla molt poc, no tant cum el sámi. Llavontes a-hi ha tabé totes les llengues fíniques que són més a prop del finès 'stàndard i que vegades ne diuen dilectes, a n'hi ha set de prencipals. Tabé hi ha unes atres llengues fíniques que la gent ja no ne diuen dilectes, pro nomé' per coses de política: el meänkieli, el carelià, el livvi, l'ingri i el kven. No 'ls-a 'splicarem pa' totes aquí.

D'aquestes llengues ne triarem dugues perquè ne tenim un llibres p'r ensenyar. Són el meänkieli i el finès del sudoest, de la ciutat de Turku. Les escriventes representantes d'aquet dos dilectes són la Rosa Liksom (1958) i la Heli Laaksonen (1972), dugues dones molt difrentes: a la Rosa no li 'grada que li faixin fotos, a la Heli li encanta. La Rosa 'scriu en dilecte perquè ho ha decidit per l'estètica i l'espresió, pró la Heli ho fa tabé per compramís social i 'ctivisme. Mireu cum se presenten a les seues fuies webs. Goiteu, un llibre de cadascuna:

Liksom, Rosa. Tyhjän tien paratiisit. Juva: Werner Söderström Osakeyhtiö, 1989.

Laaksonen, heli. Pulu uis. Runoja. Turku: Sammakko, 2006.

Goiteu: aquestes són les escriventes.

La Rosa

La Heli

Del llibre que us-a som ensenyat de la Heli Laaksonen, ne triarem un poema i el traduirem al català septentrional falgoní tal cum ems-a hvien demanat el nostres lligidors.

Lehm ja koiv

Mää tahro olla lehm koivu al.

Mää en tahro olla luav.
Mää en tahro oppi uut taitto-ohjelma.
Mää en tahro selvittä äit-tytär suhret.
Mää en tahro viärä sitä kirjet posti.
Mää en tahro soitta Kelan tätil.
Mää en tahro muista yhtäkän pin-koori.

Antakka mu olla lehm koivu al.
Viäkkä mu väsyne nahk
kamarim permanol, kakluni ette.

Heli Laaksonen (Pulu uis 2000)

La vaca i el bedoll

Vui ser la vaca de sota 'l bedoll.

Vui pa' ser creiativa.
Vui pa' 'penre 'l programa d'edició nou.
Vui pa' reglar 'l tractes entre mar' i filla.
Vui pa' dur 'quella carta a correus.
Vui pa' telefonar 'quella veia de la segurtat social.
Vui pa' 'nrecordâ-me'n de cap mé' codic pin.

Deixeu-me ser la vaca de sota 'l bedoll.
Porteu-me la meua pell cansada 'lla terra al cuarto,
a davant de l'estufa.

Versió d'Eduard Abelenda i Ari Korhonen


Paraules clau, palabras clave, keywords, stichwörter, avainsana, avainsanat: poesia dialectal, literatura dialectal, suomi, suomalaisen, murre, murret, traducció, käännös, runo, runoja, dialectal poetry, finland,

'L dia vint-i-dos de juriol aquet blog va fer un any

Podé hgués sigut mé' maco fer 'quet escrit el dia vint-i-dos, pró 'qui no 'ms interessa pa' gaire qon fem els anys. De moment, no. Si us-a lligiu el primer 'scrit del blog podé vureu que hem complert lo que hvíem dit que volíem fer: volíem ensajâ'ns-a a 'scriure 'l català septentrional de transició de Falgons. Tabé volíem apenre coses d'atres llengues i dilectes, i més coses. 'Xó ja ho hem fet. A-hi ha atres coses que ems han quedat sense fer.

Pró 'xó cansa força. Al final ha costat. El blogs cansen. È' vritat que la mijana è' de menos d'un any. Pró 'm català segurament è' més alta. No us-a dic pas que plegarem, no, pró podé sí qu'irem més a poc a poc a fer 'ls articles, podé sí. 'Xó vol dir que ja us-a podeu avesar a fer servir 'l google reader. A radere d'un blog a-hi sol hver una persona, que tabé fa mé' coses, pa' 'scriur' i prou. Podé vol fer 'lgun atre blog sobre humanitats am' general.

Després de Nadal, aquí hi va hver forces lectors i molt de comentaris. Ja 'mpipa prou que si hi ha comentaris è' perquè l'escrivent del blog tabé comenta molt els atres. Ar' últimament no n'hi ha pa' gaires de comentaris. Què ho fa?

Si més no 'quet blog quedarà 'qui preparat per esplicar coses a qui vulgui. Tothom pot preguntar i comentar. I Déu n'hi do lo que j' hem fet: n'estem ben contents. El protsim escrit podé serà sobre les llengues i dilectes de Finlàndia. Irem per 'llà buscar llibres i a-us a 'splicarem lo que hguem après.

Ucraïna. Una novela am' gascó.

Leclercq, Joan-Marc. Ucraïna. Tolosa: Institut d’Estudis Occitans, 2006.

Qon vàrem nar a Tolosa, un del llibres que m'hi vaig comprar va ser 'quet. Me varen dir ui, lo gascon qu'ei hèra mauaisit! ui, el gascó è' molt difícil. Pró no, m'ho varen pa' dir 'm' gascó, primer perquè erems a Tolosa i allà hi parlen el llenguadocià, després perquè 'l botiguers no sabien ben gota ni d'occità ni de català: sort qu'era la llibreria occitana de la ciutat. Tapoc m'ho varen dir 'm' gascó perquè jo no 'n sabia. Ara puc dir que ne sé un xic, perquè ja som lligit el llibre. Me'l vaig comprar per 'xó, pr'apenr' un xic de gascó. Ara entenc mé' bé lo qu'escriu el company Joan deu Peiroton.

Ara us-a plantoc aquí sota lo que hi ha 'scrit a l'esquena del llibre.

Per l’an 1920, au bèth miei de la revolucion bolchevica, un joen jornalista anglés que serà mandat tau centre d’Ucraína tà realizar lo son tot purmèr reportatge. Que descobrirà un país esmiraglant de las granas pradas sauvatjas, traversat per las armadas rojas, blancas e nègras, on lo sens de l’istòria que sembra de se jogar a tot moment. Lo joen eròi qu’i encontrarà las populacions qui poblan las granas estèpas : Cosacs, Tziganes, Judius, aubarèus desadinerats, e qu’i passarà la soa batiada deu huec : purmèr long viatge capvath las granas vilas d’Euròpa, purmèras batèstas, purmèr vira-sang sentimentau.

Joan-Marc LECLERCQ que vasóc a Lille (Nòrd) en 1961. Poliglòt apassionat (especialista de las lengas eslaus) e musician de profession, qu’enregistrèc uns disques en lenga esperanto, puish qu’entrèc au Líber Guinness deus Recòrds 2000 per aver cantat 22 cantas en 22 lengas. Autor tanben d’un líber de conversacion sus l’occitan gascon, que demòra a Tornahuèlha hens la Gasconha tolosana.

Què us-a sembla? Primer s'ha de dir que l'escrivent è' pa' de gascònia, è' francès, pró un ciutadà exemplar, perquè 'pren la llenga que parlen allà unt ell viu. Durant tot el llibre 's nota la debilitat que té l'escrivent per les llengues: sovint hi surten cites en llenga orignal i amb alfabet cirílic i tot. 'Xó 'm 'grada des del costat sociolingüístic, que les llengues siguin vistentes i tal cum són, que 's vegi la varietat i la comunicació am' moments normals de la vida. Hi surten l'inglès, el francès, l'alemany, el polonès, el rus, l'ucraïnès, el jiddisch, el romaní i el romanès.

Ja es nota qu' è' la seua primera novela, perquè la novela no don pa' gaire, ni del costat narratiu, ni 'stètic, ni d'ideies. 'S veu que lo qu'intressa l'escrivent è' l'história, i cum podia viure a la guerra un periodista i la gent normal d'un pobble. Aixís, doncs, è' cum un documental. El narrador parla am' primera persona, i parla de vivéncies íntimes a vegades, cosa qu'huria de volguer dir que les inquietuds i la vida interior del protagonista guien la narració. Pró no è' pas aixís i lo que passa è' que la primera persona narrativa contrasta 'am la presentació del fets, perquè 'ls-a presenten cum qui ho veu des de fora, cum si fóssem uns que es goiten unes estampes d'história.

La novela è' bona pr'imaginar la guerra entre el blancs, el rojos i el negres després de la primera guerra mundial. È' bona pr'apenre cum se va viure 'lló - Ucraïna. La simpatia de l'escrivent è' pel negres, qu'eren els anarquistes, i tabé pel jueus, que varen patir molt aquella guerra i tabé la mala pau que hvia vingut abans. 'S veu que nar 'ncenre pobbles jueus, i matar i violar era cosa que passava sovint ja 'l temps del Zar.

'Questa novela us-a la conselloc, encara que del costat literari sigui pa' gaire bona, pró tabé s'hi aprèn, tan llenga cum cultura. Jo, p'retzemple hi som après que 'm' gascó seieu se diu plegatz la cama. L'avi diu que a mallorca deien prengui per ses cul, pró jo no m'ho caboc pa' de creure. A-us plantoc un tros de la novela, perquè ne pogueu fer un tastet:

Aqueth ambient deus calorós que'm brombèc un còp de mei los deus pubs d'en çò nòste e, gaireben per arreflèxe, un còp arribat au taulèr que comandèi ua bièrra. Tot lo monde que parlava hòrt en tot bracejar, shens de dobte de las pataquèras dab los Arrois o los Blancs. Que m'estèi atau ua bèra pausa, lo veire a la man, l'escuma de bièra au pòt, en tot espiar lo monde. Las caras, arrojas de calor e de plasèr, que lutzejavan tot a l'entorn de jo. Tad aqueth ahualh desparelhat de paisans, lo tornar en çò son arron de setmanas de combats crudes qu'èra ua escadença meravelhosa. Los poder tornar ténguer au braçat aus sons qui n'èran pas quitament solide de tornar véser un dia, tornar espiar la cotivada quin prava, tornar tocar la tèrra, aquò qu'ei lo paradís tad un portaesclòp aluenhat tròp longtemps. La gaujor simpla d'aqueths òmis simples qu'èra vesedera. Eths, qui sabèvan ne debèvan pas arren a degun, qui lutavan tà la lura tèrra e la lora libertat tot solets contra un adversari cent còps mei numerós, qu'aprofitavan un de las estonas rialas d'arrepaus e de relaish qui la vita los auherissèva. Qu'i avèva tamben hemnas, joenas e vielhas, qui gaudissèvan de la serada. Uas qu'èran apelhadas d'òmi e portavan ua arma. Qu'ei vertat n'i avèva pas cap estupalutz de las autoritats bolshevicas! Ua nueit de hèsta taus combatents. (pàg. 152-153)

paraules clau, palabras clave, keywords, stichwörter: literatura occitana, occitan literature, gascón, gascona, ucraïna, ucraine, ucrania, Україна, guerra, bolxevics, bolcheviques, bolsheviks, bolshevists,

El grup de caramelles (qort tros)

Grup de caramelles de Sant Miquel de Campmajor qon van a cantar per les cases

AVÍS: 'Quet escrit è' 'l tros que vé després d'uns atres escrits. Si ho voleu entenre tot mé' bé podeu lligir els atres capítols d'aquet trebai:
1. Nem a fer un volt a la vall de Campmajor per veure cum parla cadascú (primer tros)
2. El grups que som trobat a la vall (segon tros)
3. La colla de caçadors (tercer tros)

Ès una coral que canta les cançons tradicionals catalanes que ne diuen caramelles, pró tabé canta a la missa a vegades, sobretot si ès festa grossa, cum ès el cas d’aplecs i festa major. Actualment hi canten catorze persones, tot i que aquest nombre va variant. En algunes ocasions s’hi afegeixen tabé el nens. Llavors poden arribar a ser més de vint persones. El nucli del grup, pró, són els catorze adults, que ensegen un cop cada setmana. Els nens només ensegen en ocasions especials. Que hi siguin de quan es va fer el grup l’any 1996, hi ha tres persones: el director i dos homes de mitjana edat.

El cas del director del grup ès peculiar. Va començar a dirigir-lo quan tenia quinze anys, perquè li ho varen demanar, ja que era la persona que sabia més música de tota la vall. Actualment ja ha acabat els estudis de magisteri musical. Són membres del grup tabé, a més del director, el seu pare i la seu mare, un matrimoni (65 anys) d’una casa important del poble —ell va ser alcalde—, un altre matrimoni (65 anys), un regidor de l’ajuntament (60 anys), l’ alcalde actual —propietari de moltes terres—, dues dones, un pare (76 anys) i la seua filla, i els nostre informador, en J.E., d’uns quaranta anys. Ès especialment remarcable que les persones que viuen al poble pró no són catalanoparlants de la comarca no són en aquest grup.

Són vuit homes i sis dones, cosa curiosa, ja que a les corals, en general, sempre ès més difícil trobar dones que vulguin cantar, que no pas homes. L’explicació en aquest cas podria ser simplement la casualitat, o el fet que qosibé no hi hagi dones solteres i que el paper tradicional de la dona la faci estar massa lligada a la casa i ser més dependent. Recordem que es tracta d’un poble de cases disseminades.

Una diferència important respecte a la colla de caçadors és que a la coral hi participen tant homes com dones, cosa que introdueix noves variables sociolingüístiques. Segons Labov, el lideratge del canvi lingüístic, almenys en zones urbanes, és femení. Aquí, aquestes conclusions que ell recolza amb dades molt concretes, no les podem adoptar, per falta de proves. Sí que observem que, un canvi lingüístic liderat per dones s’estén ràpidament i amb èxit, ja que elles són les mares de la següent generació.

En les dones grans podem afirmar que hi ha una certa tendéncia a l’aproximació a formes prestigioses del llenguatge (l’estàndard, en certa manera). Aixó s’esdevé a causa de diversos factors socials. Principalment hi actua el fet que a les dones se’ls demanava un paper de submissió, aproximació i servei dels altres que les fa embellir-se tant en la presència com en les accions i les paraules. Aixó les fa adaptar-se a les maneres de fer de les persones que són prestigioses, o de les classes altes. No totes les dones tenien la mateixa capacitat, mitjans o interés de fer-ho, per la qual cosa es podien trobar, en un mateix poble, dones que actuessen de maneres diferents. Aixó encara ès cert per a totes les edats, tot i que hi ha una davallada grossa d’aquestes tendéncies en les generacions més joves, especialment en l’adolescéncia. L’evolució que facin aquestes joves serà molt important per al canvi lingüístic futur.

Era molt freqüent, segons ens explica C.M., que les noies pobres anessen a servir a altres cases, sovint de pobles més grans o ciutats, a canvi de manutenció i potser algun diner. En el seu temps, als anys quaranta, anaven a Olot, Banyoles i Girona. Allà hi podien aprendre les formes i paraules de la gent prestigiosa de la ciutat i imitar-les. J.P. i C.M. són marit i muller i presenten diferències en la manera de parlar. A més, ella mostra una manera de parlar diferent qont li parla a ell, que qon ho fa amb nosaltres. Podríem dir, potser, que l’home tendeix a adoptar només les paraules que li agraden i li manquen, mentre que la dona, ràpidament rebutja una paraula seua, si l’altra que no ho ès li sona més bé.

Tabé vàrem observar que D. Q., esposa de J.C., també de Sant Miquel, ha perdut qosibé tot l’accent del català septentrional, mentre que el seu marit el conserva. N’hem observat algun petit tret fonètic, solament. Fins i tot li hem sentit utilitzar la paraula «menys» en lloc de menos [mɛnus], cosa insòlita en la immensa majoria de dones de la seua edat a la ciutat de Banyoles. Després ens va explicar que era d’una de les cases més riques de Sant Miquel i que havia estat enviada, de petita, a estudiar en un internat de monges de Calella, on no es parla el català septentrional. Aixó explica moltes coses. Després va viure amb el seu marit a Banyoles, on ja fa molts anys que viuen.

Així doncs, al grup de caramelles hi veiem una societat més propera a la normal: amb homes, dones i nens. Tot i aixó, el grup de caramelles no ès un reflex exacte de la societat en general, esclar, sinó que s’hi crea una societat especial, altament familiar, pró amb elements de jerarquia social local. La relació familiar, juntament amb el fet de parlar, tots els integrants del grup, el català septentrional, aporta una manera de parlar amb més preséncia de la varietat local. De totes maneres, per a fer bromes, cadascú aportarà les seues innovacions, sentides aquí i allà. Les dones parlaran diferent si parlen al marit, que si parlen a algú altre. Els més joves parlaran diferentment entre ells que amb els més grans. Això passa tabé en la vida pública quotidiana: hi ha una distribució personal, podríem dir; la qol cosa significa que segons la persona a qui es parla, s’usa una o altra manera de parlar, inconscientment, esclar.

A dins del grup de caramelles hi ha, ocasionalment, nens. Parlem, doncs, una mica del lleu contacte que hem pogut tenir amb els nens a través dels informadors A.I. i N.I., que són dues nenes d’uns set anys. N.I. té més trets septentrionals que A.I., pró a totes dues se’ls veu, enmig d’un bon nombre de formes septentrionals, una preséncia de l’estàndard manifestada en detalls, que no trobaríem mai en un adult de la zona, i que són propis del registre més estàndard escrit, tals com «caramel», enlloc de [kər’mɛl], o «així» enlloc de [ə’ʃis]. Les causes d’aquesta presència de l’estàndard són difícils d’explicar en els nens, més enllà de la llarga exposició a l’estàndard a l’escola o davant del televisor.

A dins de cada nucli familiar hi ha tabé canvi lingüístic: els fills influeixen els pares i tots són influïts per l’entorn. El grup de caramelles només ès un element més, potser més actiu, per definir una manera de parlar al poble, que no ès exactament la mateixa a fora, en què alguns trets dialectals són mantinguts i els altres són canviats a poc a poc.

Si a la colla de caçadors parlàvem de bilingüització, al grup de caramelles hi ha més pluralitat i una manera de parlar diferent per a cada tipus de persona. Al grup de caramelles la diferència entre estàndard i septentrional no és tant taxativa, sinó que hi ha molts graus lingüístics entremig i, segons cada interlocutor, pertoca de situar-se en un grau o un altre. La colla de caçadors podria significar l’acolliment de l’altre i l’intercanvi amb ell; el grup de caramelles, podria significar la definició dinàmica del nosaltres.

Paraules clau, palabras clave, keywords, Stichwörter: cant, coral, cançó popular, bidialectalisme, bilingüisme, canvi de codi, canvi lingüístic, bidialectalismo, bilingüismo, cambio de código, cambio lingüístico, language shift, code switching, bilingualism, bidialectalism,