A-n'hi ha de litertura 'scrita 'm' dilecte al països un s'hi parla català? Qosibé 's poria dir que no. È' molt estrany trobâ-n'hi. Almenos jo 'n sóc vist pa mai. È' vritat que 'tzisteixen escrits de dilecte; pr'etzemple le' Rondaies Mallorquines de Mossan Alcover. Pró 'xó è' un trebai d'antorpologia pa de litertura. Podé 'quet è' l'escrit d'antorpologia que té mé' litertura, 'xó sí. È' molt estrany, ampró, que no hi hagi hgut cap mallorquí o valencià que no hagi volgut fugir de la llenga 'standard. Am' tant de valencians cum a-hi ha que no volen seguir l'estandard que es va fer Catalunya! Ja ho crec que n'hi deu hver d'aquets escrivents de dilecte, pró deuen ser molt amagats en vist els atres.De litertura dilectal n'hi ha per tot: a Itàlia molta, a Alemanya tabé, a França Déu n'hi do, i a 'Spanya tabé, pró molt menos; sobretot al països de llenga aragonesa, al de lleng' Asturlleonesa, al de llenga gallega, al de llenga 'stremenya i al de llenga 'ndalusa. Donc algun nusos per nar veure 'lguna fuia d'internet per fê's una primer' ideia de lo que hi ha.
Perquè no hi ha litertura dilectal al països de llenga catalana? Vaig començar contestar 'questa pregunta al primer 'scrit d'aquet bloc, pró ar' ho faré mé' bé. È' perquè la mena de llenga que la gent important han triat i han escampat a per tot è' un estàndard a-perparat per fê'l servir de llenga nacional. Fer 'quet estandard, cum ja vad dir, è' una cosa bona per fer la llenga forta, que no es barregi ''b el castellà i que no 's mori.
Si no hguessen fet aquet estandard ara la llenga catlana se fria servir molt menos, seria molt mé' dèbila 'punt de morî-se, i cadascú la fria servir cum a ca seu. Tot aixó vol dir que hi huria molta mé' litertura dilectal que pas ara. 'Xó è' lo que 'ls hi passa Franç', Itàl'' i 'Lemanya: el seu dilectes i pitites llengues, si 'ncara viuen, tenen bona litertura, pró el próleg d'un llibre de litertura dilectal d'Itàlia deia que la preciositat del seu poemes són el seu cant de cigne. Més enllà podé nomé' 'ls hi queda la mort. Qui sap si les maneres noues de pensar giraran les arades.
Pró 'quet països que tenen litertura dilectal no hi hvia pa cap prill que la seua llenga 'standard es moris i, sobretot, no tenien pa ningú per baraiâ-s'hi. El Francès té pa ningú; el català té el castellà. Cum que no 'ls-a pretava rè prillós, aquet països no varen afogar ben bé la litertura del seu dilectes. Al països de llenga catalan' è' 'l revés: a-hi ha prill de morî-se! A-hi ha una baraia! I per poder gontar la baraia la litertura del dilectes ha quedat estabornida. Per baraiâ-se ''b una llenga nacional s'ha de fer un' atra llenga nacional.
Al cap de molt d'anys de baraia es veu qui gonya: el castellà. El català gonta, pró va reculant aplàusit. Només cuidâ-se de l'estandard fa fort al principi i juda a gontar, pró ''b aixó n'hi ha pa prou perquè, ja ho deia jo 'l primer 'scrit, l'estandard è' buit, sense 'rels, plè d'estriotips, d'unes esquerdes pr'unt-a s'hi fica 'l castellà i va 'fogant la llenga. I un són les fonts de la llenga? Al dilectes! È' per 'xó que cridoc a per tot: dilectofons del món, ajunteu's-a!
Poc-a vui nomé' 'nsenya 'l costat del cop de punys entre dugues llengues, perquè no són pa les llengues soles, è tota la cultura del món que pot nar mé' bé. La cultura del món ha de tenir 'rels a baix de tot, el peus a terra, i lo més enavall de tota la cultura, que pot servir de terra, è' la cultura de les famílies, pa la de les nacions. Primer la cultura de cada família, amprés la de cada pobble, i al final la de tot l'estat, si è' que 'tzisteix. Pró no parloc de la família sola, parloc de la cultura de cada família, que ve de molt enradere, que ve d'antany, pró que mira endavant, que vol un demà nou, un demà canviat, i a la vegada que no 'xeca cap casa, si no è' enrecordant-s' un xic de cum ho feien abantes.
3 comentaris:
Crec que l'anàlisi que fas de perquè en català no hi ha (gaire) literatura dialectal és encertada. Suposo que tots els catalans al llarg d'aquest segle XX hem contribuït, volent enfortir la nostra llengua que moltes vegades hem cregut en perill, que les variants dialectals cada vegada s'utilitzin menys. Nosaltres mateixos ens corregim i ens esforcem a dir les coses com ens ho han ensenyat a l'escola o com ho sentim a TV3, deixant de banda aquelles paraules expressions que ens surten de manera natural però que "no són correctes". I això no pot pa' ser.
D'altra banda, espero que no estiguis tan encertat en el teu diagnosi que la riquesa actual de la literatura dialectal a França, Itàlia o Alemanya és preludi de la seva desparició. Jo no tinc pas aquesta sensació, ans al contrari. Recorda que, a Freiburg, per exemple, l'Stefan Pflaum feia classes d'alemànic a la Universitat! I és cosa sabuda que, al sud de França, els joves tornen a parlar la llengua dels avis que els seus pares van arraconar. Per tant, no crec pas que la cosa estigui tan malament... I, en qualsevol cas, estic segura que blogs com el teu contribuiran a la riquesa i la vivacitat de les llengües petites!
A la Catalunya del Nord, sí que hi ha una literatura dialectal, o parcialment dialectal. M'explico. Trobaràs obres escrites completament en dialecte, com per exemple les peces de teatre i contes d'en Pere Guisset que era de Ceret. Els trobaràs aquí.
Les obres parcialment dialectals son les que son escrites en català normatiu pero amb totes les converses en dialecte. Un bon exemple n'és "Esgarrpades i pinyols a l'ombra de Bellaguarda" escrit per Joan Tocabens (del Portús). Hi conta records de la seva infantesa.
En Pere Verdaguer va editar un diccionari de mots rossellonesos tirats de la literatura dialectal i, per la major part, desconeguts del diccionari de l' I.E.C.
Mercès Joan! 'Xó è' lo que jo volia saber: si hi hvia litertura dilectal als atres racons catalans. Ja m'estranyava que no n'hi hgués. Hurem de nar investigant.
Publica un comentari a l'entrada